Teoria poètica de la sardana
Glossa inaugural del Vendrell com a Capital de la Sardana 2026
Molts anys després, davant l’audiència d’un auditori ple de sardanistes i autoritats que no eren —per sort— cap batalló d’afusellament, el glosador va recordar aquell matí en què la seva àvia Enriqueta el va portar a conèixer el so de la tenora a la rambla del Vendrell. A diferència del magnífic inici de Cent anys de soledat, però, escriure una glossa sobre la sardana és infinitament més difícil que passejar un diumenge de primavera, veure una ballada i decidir-se a entrar a la rotllana. Potser per això he escrit aquest inici no sé si deu vegades, maldant amb la soledat d’aquesta pàgina en blanc i d’aquest silenci fred com el gel de Macondo.
Sempre m’ha agradat aquella tòpica escena de les pel·lícules en què els tenors, abans d’arrencar una ària i amb el tòrax inflat com un gall dindi de Nadal, diuen allò de: “pianista, dona’m un do”. Els escriptors també busquem sovint aquest pianista. Avui, però, el meu “do” no me l’ha donat cap piano, sinó la tenora, el flabiol, el tible i el tamborí de la Cobla Sant Jordi tocant El dolor de la bellesa, la cançó de Roger Mas en què una sardana es cola, de sobte, amb la fascinació d’un estel fugaç i la potència d’un tro.
M’ha transportat a aquella edat en què tot és misteri i en què el món no s’explica, sinó que s’observa amb una barreja de fascinació i desconfiança. Sí, jo devia tenir sis o set anys aquell matí que, per primera vegada, vaig veure una ballada de sardanes a la rambla del Vendrell, davant la Biblioteca Popular. Encara no sabia que allò era una dansa, potser per això em va semblar una fortalesa: un cercle tancat que, als ulls d’un nen, semblava una muralla humana que no es podia travessar i que, a més, saltava.
Els seus membres saltaven amb la precisió d’un rellotge, com si algú els hagués donat una ordre secreta des del campanar, però jo no entenia res. Només mirava, intentant esbrinar què passava allà dins. La incògnita es va fer encara més gran quan vaig veure què hi havia al centre del cercle: bosses, motxilles, jaquetes, alguna bossa del mercat plena de taronges o potser una ampolla d’aigua. És a dir, tot allò que la gent estima i no vol perdre.
No sabia si allò era una dansa, un ritual o un sistema de protecció. No sabia si ballaven per celebrar o per vigilar. No sabia, en definitiva, si aquells salts eren alegria o una manera de dir: “d’aquí no passa ningú”. Durant uns quants anys, de fet, vaig estar convençut que la sardana servia per protegir el que era nostre i que aquell cercle era una caixa forta humana. Que, en un món ple de lladres imaginaris, la millor defensa era donar-se les mans i no deixar escletxes. Amb els anys vaig entendre que no anava tan equivocat. Perquè sí: la sardana és un ball, però també és una manera de protegir el que som.
El verb ballar canvia de sentit segons l’edat que un té. Per la meva àvia, ballar era “anar al ball” i deixar-se portar per un pasdoble en un envelat que avui només existeix a les fotografies en blanc i negre. Per la meva mare, ballar era moure els malucs amb els Beatles i sentir que el món començava a ser més modern. Per la gent de la meva quinta, en canvi, ballar va ser entrar en una discomòbil de Festa Major i intentar seguir, amb èxit relatiu, el ritme desordenat de la música dance o la sessió de tecno punxada per algun discjòquei.
Cada generació té el seu ritme, el seu cos i la seva manera d’entendre la nit, doncs, però hi ha una cosa que al Vendrell, a Olot, a Mollerussa, a Figueres, a Sabadell i a qualsevol altre lloc del país no canvia mai: arriba un moment a la vida en què aprens que, a Catalunya, ballar vol dir fer una rotllana, donar-se les mans, deixar el bolso i la jaqueta al mig i començar a saltar. I aquesta és, també, la grandesa de la sardana.
Que enguany el Vendrell sigui capital de la sardana no és casualitat. Ho és perquè fa més d’un segle que aquesta dansa forma part del seu paisatge humà, però sobretot perquè pocs llocs representen tan bé què és la sardana: un cercle tancat que s’obre. Que deixa entrar a qui sigui, vingui d’on vingui, es digui com es digui i tingui el color de pell que tingui. Un cercle que pot semblar petit i avorrit, però que és viu i alegre. A vegades difícil d’entendre des de fora, i gairebé impossible de no estimar des de dins. Si el Vendrell és una ciutat futurista és perquè la Catalunya del 2050 serà com el Vendrell és avui o no serà: universal i local a la vegada. Inclusiva i arrelada a la terra al mateix temps.
El Vendrell és enguany capital de la sardana, també, perquè hi ha hagut generacions de vendrellencs que han omplert la rambla o la plaça Nova, que han resistit modes, calorades i distraccions modernes amb una fidelitat admirable. Ho és perquè hi ha entitats com el Foment Sardanista Vendrellenc, colles com els Dansaires del Penedès o grups com La Lira Vendrellenca que han entès que la Cultura, la que s’escriu amb majúscules, no és una entelèquia que es conserva en vitrines, sinó que es manté viva només si es balla.
Tots sabem que la sardana és una dansa empordanesa que fa més d’un segle, amb una gran operació de màrqueting nacionalista, va començar a arrelar arreu del país. També sabem tots, tanmateix, que sense l’impuls d’una obra com La Santa Espina, sorgida d’una lletra d’Àngel Guimerà, potser la sardana no hauria arrelat com ho ha fet des d’aleshores. Si el mestre Enric Morera es va inspirar en una obra guimeraniana, Pau Casals —veí de Guimerà, paret per paret— va inspirar-se en Jacint Verdaguer per crear Sant Martí del Canigó, una composició escrita en plena II Guerra Mundial i des de l’exili del músic vendrellenc a Catalunya Nord, ja que potser la sardana també és això: sentir-se a casa quan s’està lluny de casa.
Innegablement, per tant, la sardana és el símbol d’un país, però jo sempre he pensat una altra cosa. He pensat que quan els sardanistes salten, ho fan conscients de la terra que trepitgen, fràgil i tantes vegades amenaçada, per això els seus peus sembla que no vulguin ferir-la, puntada a puntada, sinó més aviat acariciar-la. Potser la importància de ballar sardanes no és la terra damunt la qual es balla, sinó la manera d’entendre-la. La sardana, doncs, no és el símbol d’un lloc, sinó de la gent d’aquell lloc: no és el símbol d’una terra, sinó de la gent que viu en ella. D’una gent que decideix, una vegada i una altra, donar-se les mans. D’una gent que entén que el que és nostre no es protegeix tancant-ho, sinó compartint-ho. Al capdavall, d’una gent que sap que, per molt que canviïn els ritmes, sempre hi haurà una música que ens farà tornar al cercle.
En un món on tot va de pressa, on tot és immediat i on tot ha de durar quinze segons o menys, reivindicar la sardana és exaltar una dansa que demana temps, paciència, complicitat i —cosa encara més revolucionària— que la gent es doni les mans sense mirar el mòbil. No està gens malament, com a acte de resistència. Però potser, en el fons, el que celebrem avui no és una capitalitat. El que celebrem és que encara hi ha algú que entra a la rotllana i que encara hi ha algú que, tot i no saber ben bé els passos, s’hi afegeix igualment. Que encara hi ha algú que decideix que, entre totes les maneres de ballar possibles, aquesta —precisament aquesta— val la pena ser mantinguda. I això no està garantit, perquè les coses que semblen eternes només ho són si algú les continua fent.
Ara, arribats al final del text, sento encara el so de la tenora al fons de la meva memòria i penso en aquell nen que mirava sardanes des de fora: si avui tornés enrere, en aquella rambla una mica diferent de la d’ara i en aquell Vendrell on el Tívoli era el cinema on vaig aprendre a somiar, ja no tindria dubtes. Entendria que aquella dansa no és una defensa contra els altres, sinó una manera de no perdre’ns a nosaltres mateixos. I també entendria que el perill no eren els lladres que ell imaginava, ja que el perill, avui, és molt més discret: és deixar de ballar, és deixar de fer rotllana i és deixar de donar-nos les mans.
Perquè el dia que això passi —i esperem que mai no passi— ja no ens caldrà protegir res. Perquè senzillament ja no hi haurà res a protegir. Per tant, ballem, balleu i feu ballar, ja que fent-ho, tindrem sempre una certesa: mentre ho fem, el món, o si més no el nostre món, segur que mai no s’acaba.